Un colp d’estat és un moviment violent pres per un braç militar de l’estat per tal d’aconseguir el poder polític momentani fent així possible la seua continuació en el poder o tindre major influència en les decisions polítiques civils. L’origen d’aquest terme prové dels autocolps comuns en monarquies absolutistes al segle XVII: realitzats pels mateixos reis i així violar la legalitat estatal en favor dels seus propis interessos. A partir del segle XIX i XX seran relacionats amb l’àmbit militar i diferenciats de les revolucions, on l’actor és principalment social.
Des que Juan Carlos I escollira a Adolfo Suárez com a president d’Espanya en 1976. Dins d’uns anys plens d’eufòria col·lectiva causada pel procés de transició democràtica, Suárez va aconseguir guanyar tres eleccions seguides. Aquest goig prompte desaparegué només entrar a la dècada dels anys 80. La crisi del petroli de 1973 continuava deixant fortes seqüeles a l’economia espanyola que no veia la possibilitat d’enlairar-se. L’ETA intensificà la seua campanya d’actes terroristes resultant en 93 mort sols en 1980. La legalització del PCE suposà un símptoma de llibertat política, no obstant va enfadar greument al braç militar i als sectors socials més reaccionaris. Al mateix temps, el partit el qual presidia Suárez començà a desintegrar-se, ocorrent un èxode cap a Alianza Popular; i a més, els restants desitjaven destituir a Suárez com a secretari general de partit. Finalment, era vox populi que Suárez perdia el beneplàcit del Rei Juan Carlos I, ja que considerava que a aquest se li pujà el càrrec al cap.
Front totes aquestes problemàtiques, finalment el 29 de gener de 1981 dimiteix Suárez de la presidència del Regne d’Espanya i de la secretaria general d’UCD. Un mes després de la renúncia es realitzen les sessions d’investidura del que serà el nou president d’Espanya, Leopoldo Calvo-Sotelo. En la quarta sessió on estava realitzant-se la segona votació, el coronel de Guàrdia Civil Antonio Tejero Molina acompanyat per dos-cents guàrdies civils armats irrompen al congrés. Enfront de la resistència de certs assistents, en concret Adolfo Suárez i Manuel Gutiérrez Mellado, es produeixen tirs al sostre i la galeria del congrés. Aquests foren els pistoletazos de salida d’una operació conjunta entre diferents sectors instigadors de la Guàrdia Civil i l’Exèrcit.
A la història contemporània espanyola, el braç militar de l’estat és un actor més dins del joc que suposa la pugna pel poder. L’exèrcit tenia una llarga tradició d’interrompre la legalitat en favor d’interessos partidistes. Aquesta Capsa de Pandora serà oberta primerament pel pronunciament de Rafael de Riego a 1820 per a reinstaurar la Constitució de 1812, donant pas al començament del trienni liberal. Així de fàcil és com s’assentaran precedents per a Narváez, Prim, O’Donnell, Pavia, Primo de Ribera o Sanjurjo entre molts altres que entraren a la política per la força.
Una vegada restaurada la democràcia existien incerteses dins de la institució militar que devien ser resoltes. La gran majoria d’alts càrrecs militars eren personalitats amb carreres militars avui reprotxables, alguns d’ells que podrien ser considerats criminals de guerra durant la Guerra Civil o quan van servir de voluntaris a la División Azul. Alguns sectors més preocupats per les accions demòcrates de Suárez es posaren mas a la feina i, durant 1978 va ocórrer l’Operació Galàxia, un operatiu policial que acabà la detenció de diferents personalitats militars com Tejero, un capità de la Policia Armada , i diferents càrrecs militars. No obstant això, no impedeix que es continue un instigant contra el govern. Al grup de conspiradors s’afegeixen noms com Armada i Milans del Bosch.
El primer, Alfonso Armada y Comyn, fou un militar naixcut en una família aristocràtica profundament religiosa que mantenia relacions amistoses amb Alfonso XIII. Als 16 anys esclata la Guerra Civil i no dubta en servir al bàndol franquista. Una vegada endinsada la Segona Guerra Mundial, surt de voluntari a la División Azul i formarà part del Setge de Leningrad. A partir de 1955 és instructor militar de Juan Carlos I i es converteix en un confident seu fins a la dècada dels vuitanta. Una vegada les relacions entre el rei i Suárez empitjoraren, aquest primer no dubtà en fer-ho notar entre els seus propers. Temptejant així al rei, Armada arriba a la conclusió de què, amb l’afebliment de Suárez, era el moment idoni per crear un govern de salvació nacional amb ell al càrrec.
Per altra banda, tenim a Milans del Bosch, aquest era el primogènit d’una família dinàstica d’origen català que durant generacions ocupaven alts càrrecs militars, sent el seu avi governador de Barcelona i el seu pare tinent general. Finalment, en 1977 rep el càrrec de tinent general i li és assignada la III Regió Militar. Dins de la planificació del colp d’estat, Milans del Bosch tenia la certesa que, a causa del buit de poder que es produiria a les corts, seria capaç de nomenar-se cap de govern. Com podem veure, cadascun d’ells tenien la certesa que ells mateixos estaven al càrrec, sent altra la realitat que la seua ambició lis privava.
Mentre Tejero posava ordre al Congrés dels Diputats, la situació més enllà de Madrid era més que tensa. La lleialtat a la constitució dels diferents tinents generals era més que discutible; sense contar la primera, la sisena i l’octava, les huit restants estaven en la corda fluixa, esperant què és el que anaven a fer les altres. Finalment sols Milans del Bosch va passar a l’acció. Declarà l’estat d’excepció a la regió militar i mobilitzà dos mil efectius i 60 carros de combat que patrullaren les principals vies i connexions de la ciutat de València. Molts dels soldats i Guàrdies Civils de baix rang que es van mobilitzar, no eren realment conscients de la situació ni del que estaven fent. Tanmateix, una vegada assabentats, la disciplina militar desenvolupa una cadena de lleialtats possiblement discutible on pots ser més lleial al teu superior que a la nació o a la constitució, que és pel que jures quan entres al servei militar. No seran pocs aquells que simplement seguien ordres i llavors, suspenien el pensament crític en favor dels seus superiors. Amb açò no vull dir que cap militar de baix rang estiguera a favor del cop d’estat; estic de segur que més d’un i de dos. Des de la por al comunisme després de la legalització del PCE, o la incapacitat de Suárez de mantenir un govern estable, poden ser argumentacions per a suportar el cop d’estat. Una vegada apleguen notícies de la situació al Palau de la Zarzuela, el General Armada intenta contactar amb el rei per a convéncer-lo de què suporte el procés colpista, però mai aconseguirà vores amb rei fins dies després. De seguida el rei envia el missatge que els revoltats deixen tal empresa i s’entreguen. A mitjanit, Armada entra al Congrés dels Diputats per a intentar controlar al Coronel Tejero i poder formar un govern in situ baix el seu poder. No obstant no ho va aconseguir i finalment va sortir de l’edifici dues hores després dient sobre Tejero: ¡Este hombre está loco!. Al mateix temps el rei apareix en Televisió Espanyola enarborant un discurs de condemna de l’intent del colp d’estat que amenaça la sobirania popular i la legalitat constitucional:
La Corona, símbolo de la permanencia y unidad de la patria, no puede tolerar en forma alguna acciones o actitudes de personas que pretendan interrumpir por la fuerza el proceso democrático que la Constitución votada por el pueblo español determinó en su día a través de referéndum
Extracte del discurs del rei Juan Carlos I.
D’aquesta forma s’acaben totes les esperances d’Armada i Milans del Bosch. Quatre hores després del discurs, a les 5 de la matinada del 24 de febrer, Milans anul·la l’estat d’excepció i retira les tropes revoltades. Finalment, entre les deu i les dotze del matí sortiran lliures els diputats del Congrés i serà detingut Tejero. Podríem ser capaços d’imaginar la felicitat que inundaria als diputats en sortir d’un infern, veient de primera mà com els fantasmes del passat tornaven a turmentar a una Espanya que no era capaç de superar l’edat dels dictadors i de les cadenes. Un any després es produeixen els processos judicials resultant condemnats dotze militars, dèsset Guàrdies Civils i un civil. Tejero, Milans i Armada foren els que reberen la major condemna amb trenta anys de presó per a cadascú, ja que van ser considerats principals agents de la rebel·lió. Sorprenentment, ningú d’ells va complir ni la mitat de la condemna.
Des de l’opinió pública i la premsa, tant la corona com els serveis d’intel·ligència estatals foren posats baix anàlisi, pel fet que, resultat complicat d’entendre com fou possible no haver evitat una sublevació orquestrada baix un pla caòtic i poc organitzat. Finalment, es demostrà com gent de l’agència d’intel·ligència estigué també involucrat en la planificació del colp d’estat. Després de la intensa nit del 23 al 24 de febrer, la corona i el sistema democràtic isqueren reforçats. El rei es reafirmà com un garant de la democràcia, la moderació i l’enteniment nacional mitjançant el diàleg discursiu d’un sistema demòcrata occidental modern. Així es dona per finalitzada la transició, amb un règim que és suficientment sòlid per a suportar el pes d’un colp d’estat; i la confiança mútua que existeix entre la ciutadania i les classes polítiques, compromeses amb uns ideals de llibertats democràtiques.
Totes aquestes paraules grandiloqüents no eliminen la possibilitats de noves crisis institucionals i perills que amenacen el sistema parlamentari. Quatre anys després, el CESID desarticulà una suposada trama que pretenia assassinar a la Família Reial i als principals responsables de Govern, per a obtenir el poder. Els quasi cinquanta anys de monarquia parlamentària han sigut temps necessari per a observar les relacions entre les diferents esferes públiques: reaccionaris, liberals, socialistes, moderats, democratacristians, conservadors… tots aquests en continua lluita per modificar i protegir a un règim que al nàixer va sentir l’amenaça dels seus avantpassats: del caciquisme, el turnisme polític i l’intrusisme militar a la política… aquests fantasmes avui no són més que paràgrafs en els llibres de història. Veurem si és capaç la democràcia d’adonar-se dels nous fantasmes abans que ocórreguen activitats paranormals.
Un gust vore’t ací baix!
Ha sigut dur baixar, ho sé. Però recorda que més dur és alçar-te tots els dies a les cinc del matí per anar a la oficina i fer una faena en la que no estàs a gust però necessites els diners, sinó et quedaras baix un pont a dormir. Si vols et puc fer un ‘hueco’ en el pont on estic jo.
Trobes 
Deja un comentario