Aquest document està basat en una conferència donada per Francisco Pina Polo (caredràtic en la Universidad de Zaragoza, especialitzat en història romana republicana) a la Universitat de València.

---

Abans de poder entrar en matèria, hem de ser capaços de aclarir les bases del tema. Cal tindre en compte l’espai temporal i espacial que anem a tractar: la ciutat de Roma (fent algunes referències als territoris que aquesta ciutat controlava); i l’època republicana, que comença segons la tradició romana el 509 aC. (amb l’expulsió de Tarquinio), mentre que la seua data de finalització és un poc més flexible, podent ser l’any 44 aC. (l’assassinat de Julio Cèsar), el 31 aC. (la victòria de Octavio en Accio) o el 27 aC. (Octavio rep el nom d’August).

                La vida està plena de preparacions, i aquest text no és una excepció, abans de poder parlar si als romans lis importava si vivien en una democràcia o no, primer hem de saber si la República era democràtica. A la historiografia, un dels principals defensors de la República com un model demòcrata fou Fergus Millar. Aquest argumenta el gran pes dels comicis (assemblees de representació polpular) en la política interior i exterior tenint en compte que: le lleis devien ser aprovades pels comicis, les declaracions de guerra i tractats de pau també, tenien la potestat de nombrar magistrats i, a partir del segle II aC., s’instaurà el vot secret.  També hem de tindre en compte els contiones, també assemblees populars però amb un orador que es dirigeix a la reat al fòrum romà, a diferència dels comicis on no hi havia una faena de oratorià limitant-se a realitzar votacions. Front aquestes teories, altres historiadors han replicat matisant les posicions de Millar, entre aquestos autors destaca Hölkeskamp.

                Aparentment, la participació ciutadania era molt més complexa i menys idíl·lica a la que descriu Fergus, la participació ciutadana resulta ser veritablement donant més poder a la població amb major riquesa, major poder de votes tenia. Com és obvi al context temporal, ni dones ni esclaus tenen la capacitat de votar, així com l’estranger. En un principi, sols els ciutadans de ple dret romà que residien a la ciutat tenien dret de vot, si prenem com a referència l’àrea d’influència Roma a mitjans del segle II aC., sent ja un actor important dins l’escenari mediterrani, grans poblacions són exclosos del sistema polític amb el qual es regeix la República. A més d’açò, els comicis no tenien eren una vertadera iniciativa legislativa, limitant-se a fer les votacions a favor o en contra de les lleis que eren proposades per magistrats o tribuns. Tots dos càrrecs anomenats anteriorment sols eren disponibles per individus amb una independència econòmica alta. A diferència de certs sistemes democràtics com a Atenes, els càrrecs d’administració pública eren retribuïts econòmicament, permetent ,en la teoria, una possibilitat d’accés a la població més pobra que no es podia permetre deixar la feina per a centrar-se al càrrec. A més, les contiones, que suposadament per a Millar eren uns plens o es lluïa l’oratòria popular, la veritat era mes bé distinta. Les contiones havien de ser convocades per magistrats, que es convertien en presidents amb la potestat de donar o no la paraula d’un ciutadà, una vegada més, no tots podien exercir el dret igual de la paraula, una falta d’isegoria, una distinció més amb regim democràtic atenés. Sumant totes aquestes coses, encara podem parlar quin paper tenia vertaderament el senat dins de la política interior i exterior de la Ciutat de Roma i és que, aparentment, tenia més força de la que deuríem pensar dins d’un sistema democràtic. El senat i tot allò que l’envolta, és la clara representació d’una alta classe política que és la que veritablement governa. Amb tot açò podem arribar a la primera conclusió de que la República Romana era un règim autocràtic, dirigida per grans dinasties que s’alternen el poder; però amb certs trets democràtics de consulta popular, controlats per grans famílies oligàrquiques urbanes i terratinents.

                Però, una vegada ja sabem que la República no era una democràcia, quina era la sensació dels propis romans en aquest tema? Malauradament, mai serem capaços de prendre la temperatura a la societat romana de la mateixa forma que ho fem avui a les mateixes qüestions, per tant, hem de recórrer als textos de Ciceró. Ciceró ens deixa un bon llegat per a analitzar l’ambient polític al que ell era contemporani, no obstant, també hem de tindre en compte que Ciceró era un actor més dins la política romana i que, per tant, els seus escrits poden i estaran impregnats de subjectivitats fruits dels seus propis interessos. Dins de la política romana, Ciceró distingeix entre dos branques: els populars, i els optimates.

                Aquestos popularis, els descriu com a populistes que tenen com a únic objectiu tombar la República, atacant allò tradicional que suposa  la base del règim. Mentre que els optimates («els millors hòmens»), representen tot el contrari. Diferents autors com Jochen Martin o Christian Meier argumenten que, a diferència del que diu Ciceró, popularis i optimates tenien el mateix projecte polític i que, l’únic que varia entre aquestos dos grups, és la forma d’arribar al poder: els popularis guanyant-se al poble, mentre que els optimates amb el favor de la majoria del senat. Aquestes teories xoquen amb la informació que tenim a disposició, aquells popularis que aconseguir fer-se amb el poder, promulgarien polítiques i reformes extraordinàries, ben criticades per els optimates, amb la finalitat d’esmentar múltiples crisis que ocorrien a la República amb caràcter social, econòmic i polític. Podem prendre l’exemple dels germans Gracchus: tenint a la majoria senatorial en contra, durien a terme polítiques impopulars entre el senat però possiblement necessàries per a una economia i societat romana ressentida (com repartició de grans latifundis o garantir al ciutadania romana als aliats llatins entre altres més). Amb duos acabaren assassinats intentant perpetuar extraordinàriament els càrrecs de tribuns.

                A diferència de molts autors grecs, els romans no tenien la costum d’analitzar i posar baix critica la seua forma de govern. Amb un estat controlat per famílies aristocràtiques, i una classe intel·lectual encapçalada per les famílies més adinerades de la República, es pot vore cap desig de reforma que puga ser conseqüència o fruit dels anàlisis crítics. No obstant, sí obtenim  textos de Ciceró defenent la República, afegint-li el sobrenom del millor model d’Estat («de tots els models d’Estat, no hi ha cap que es puga comparar [amb la república]»). Aquesta afirmació és irrefutable al moment ja que, Roma demostrà ser capaç d’exercir el seu poder sobre gran part del mediterrani, a diferència dels règims grecs i el més dissonant, l’atenés. Malgrat l’imaginari popular que es té sobre la Grècia clàssica, els règims democràtics eren capaços d’existir en les zones d’àrea d’influència atenesa i, per tant, relacionada amb el poder polític i militar momentani. La paraula δημοκρατία no existeix al diccionari llatí i, malgrat Ciceró coneixia ben bé grec, mai tingué la voluntat d’introduir aquesta paraula al vocabulari llatí. Per a no utilitzar-la, feia ús de la locució civitas popularis de forma despectiva, on el govern queia a les mans del poble. Ciceró exercia fortes critiques cap a les civitas popularis, al igual que a certes reformes dues a termes per popularis: crítica a la injustícia que naix de la igualtat (ipsa aequabilitas est iniqua), atac el dret al vot secret decretat a Roma l’any 139 aC., o la defensa d’un major valor del vot als rics propietaris, en detriment dels plebeus.

                Si prenem una diferent font d’informació, com és Polibi, aquets afirma com l’estat romà té una composició mixta. Posant baix perfecte equilibri democràcia, aristocràcia i monarquia, naix la República Romana, un estat perfecte capaç de fer-se amb el control de tot el món conegut. Malgrat llegir tan boniques paraules, un intens anàlisi dels textos del propis Polibi ens mostra diverses contradiccions que trenquen amb el perfecte equilibri estatal. La veritat és que el poder senatorial té la capacitat de ser superior a la resta, sent primer una aristocràcia abans que altra cosa. Altre auto que podem prendre, però més posterior, és Cassi Dió. Cassi es referix a la república amb δημοκρατία, mentre que per a fer al·lusió a l’època imperial utilitza μοναρχιδθαι, una forma negativa de referir-se a l’autocràcia.

                Amb açò podem arribar a la conclusió de que la República Romana mai va ser una democràcia, ni mai va ser l’objectiu dels romans establir un sistema democràtic de ple dret. No  obstant, amb la fi de la República i l’establiment de l’Imperi i el retallament de drets i poder per a la gran majoria de la població, molts començaren a considerar el model republicà una democràcia en contraposició del model imperial, com ocorre amb el cas de Cassi Dió.