Aquest text que va a continuació és un resum del capitol Entre la vanguardia y el clasicismo escrit per Sultana Wahnón, dins del llibre El fascismo clásico y sus epígonos de Juan Antón Mellón et al. (2012), que tracta l’evolució de l’estètica feixista. Des d’una cultura trencadora amb allò establert i estatal, lligada a les avantguardes; fins la cultura estatal, al servei d’aquesta i amb la missió de crear imatges nacional-populistes, lligades als moviments classicistes. Malgrat aquesta dicotomia, ambdós corrents són presents en tota la vida dels moviments feixistes exercint una major o menor influència momentània.

---

Abans de poder establir relacions entre l’art i la cultura amb els feixismes clàssics, primer hem d’entendre la natura del pensament feixista, per això hem de fer servir diferents corrents historiogràfics i les ses evolucions. Segons les teories historiogràfiques més apropades al marxisme, com les proposades per Poulantzas o Neumann, entenen el feixisme com una “disfressa reaccionària” de la dreta amb l’únic objectiu de salvar el capitalisme. En canvi, Jeffrey Herf entén el feixisme com un modernisme reaccionari. Així, Herf associa al feixisme els valors propis del nacionalisme decimonònic romàntic i les idees antiil·lustrades, però prenent les innovacions tecnològiques i el sentit de canvi violent del món propis dels corrents modernistes. Al mateix temps el feixisme rebutja la moral i política moderna, tot açò sense entrar en un xoc de contradiccions. Zygmunt Bauman rebutja la part irracional de la teoria d’Herf, assegurant que el nacionalsocialisme és un fenomen absolutament modern que segueix un esquema racional. Per tant, segons Bauman, podem afirmar que l’Holocauste és fruit de la racionalitat de la societat nacionalsocialista, sense les contradiccions d’Herf. Emilio Gentile, en canvi, rebutja fer servir els qualificatius de modern o reaccionari per a categoritzar el feixisme, però si el nomena com una alternativa moderna a la modernitat i, aleshores, culturalment modernista. En els mateixos àmbits tracta d’emmarcar Roger Griffin el feixisme dins del marc modernista del segle XX. En el treball de Griffin també cal destacar el terme de mínim feixista, unes característiques de totes les variants del feixisme: el mite palingenèsic nacional i la creació d’un nou ordre contrari a l’actual mitjançant un procés revolucionari. Aquestes característiques mínimes del feixisme que el defineixen políticament, també serveixen en un àmbit cultural i artístic que anirà canviant i “madurant”, a mesura que també ho fa el feixisme.

El primerenc art de caràcter feixista ve vinculat a les avantguardes europees, i per això és fonamental les seues relacions polítiques i culturals amb els seus antecedents. La redefinició marxista que va fer Georges Sorel des del punt de vista metafísic és considerat per diferents pensadors com la base del naixement del pensament feixista, primerament francés, però que impregnarà la resta d’Europa dins de les classes intel·lectuals avantguardistes i modernistes. El moviment més primerenc en mostrar els simptomes sorelians pot ser considerat el futurisme de Marinetti. Inclús abans de la Primera Guerra Mundial, Marinetti encarna el modernisme reaccionari mitjançant la seua obra literària: bel·ligerant contra la democràcia, l’humanitarisme, el liberalisme, i tot allò relacionat amb l’ordre social existent; en favor de la guerra, la violència i la màquina. No és casualitat que Marinetti escriga el manifest futurista i el feixista en un lapse de deu anys.

L’obra i pensament de Marinetti tindrà una influència fonamental en la resta d’artistes pictòrics futuristes com Boccioni o Sorini, que plasmen mitjançant la pintura escenaris urbans caracteritzats per les fàbriques i tot allò que gira entorn a la industrialització. Un procés de transformació industrial mostrat com a violent que desemboca al conflicte de classes, com a mostra d’aquests temes podem observar La ciutat s’alça d’Umberto Boccioni, o la sèrie de Paisatges Urbans de Mario Sorini, quadres centrats a retratar el procés d’industrialització tardenc de les ciutats italianes, obres que comporten un subtext de crítica al sistema burgés i liberal. La mostra del procés d’industrialització es pot veure a les obres metafísiques de Giorgio de Chirico o de Carlo Carrà que, utilitzant diferents tècniques que el futurisme, plasmen el procés modernitzador que està sofrit Itàlia. 

Però les influències de Marinetti no quedaren sols a Itàlia, sinó que s’escamparen a altres països europeus. En el cas anglés trobem el vorticisme que, malgrat ser influenciat pel futurisme, renega d’ell a causa de l’obsessió desmesurada cap a les màquines que professa Marinetti. Per tant, hem de marcar el vorticisme com una corrent avantguardista, però mai futurista. En el cas francés destaquen les obres literàries que tracten temes de clara influència marinettiana, arribant a punts en comú com la creació d’un nou món d’arrels naturals i antropològiques, però amb la màquina com a base de les coses. Més interessant podem trobar el sentit urbanístic i arquitectònic del pensament feixista francés. Podem prendre com a referència a Georges Valois, antic anarcosindicalista i fervent nacionalsocialista del moment, que mitjançant la seua revista La Cité Française formaria el mite de la Nova Ciutat, capaç de ser englobat dins del gran mite feixista del Nou Ordre. El projecte d’una ciutat que no agreuge les diferències de classe, una ciutat lliure de les congestions viàries, amb un sistema eficient de transport públic, entre altres coses. Aquesta nova idea prenia grans similituds amb els projectes arquitectònics de Le Corbusier.

Des del mateix naixement de la teoria estètica feixista, existia una lluita entre el classicisme i les avantguardes, lluita que guanyaven aquestes últimes fins a la meitat dels anys vint, on ocorre un canvi de tendència. És amb aquestes modificacions que aconseguirà impregnar-se en la societat espanyola, amb l’ajuda d’Ernesto Giménez Caballero. En el cas alemany ocorre una situació pareguda, on la influència futurista era feble en les avantguardes alemanyes. La imposició del classicisme en l’estètica feixista dona impuls a un nou art völkisch (de caràcter folklòric) i amb una alta càrrega propagandística al servei del nacionalsocialisme.

Tornant al cas espanyol, Giménez Caballero serà el principal introductor del feixisme a l’estat espanyol i, per tant, un dels teòrics fonamentals del falangisme. Giménez observa en l’arquitectura racional i les avantguardes una etapa caduca del feixisme, pròpia ara del judaisme, la francmaçoneria i dels bolxevics de 1917. Giménez Caballero entenia que; a diferència de la ideologia bolxevic, entesa com a solució de caràcter internacional i, per tant, aplicable a totes les nacions; no podia ser així en el cas feixista, cada poble havia de seguir unes directrius diferents, sense abandonar el caràcter popular —de masses— i  nacionalista fent al·lusions contínues al mite palingenèsic. És així com a Itàlia hi ha una estètica que gira entorn la Roma imperial, en Alemanya segon imperi,   o en Espanya Felipe II i els Reis Catòlics. Malgrat el dit anteriorment, no hem d’entendre la nova estètica feixista com una mimesi absoluta del passat millor, perquè això contradiu les tesis de Griffin i marcarien el feixisme com un moviment reaccionari o contrarevolucionari. Hem de recordar que el feixisme és l’alternativa moderna a la modernitat, per tant, malgrat fonamentar-se en els mites nacionals i clàssics, ha de saber dirigir-se a les masses, creant així una cultura nacionalpopulista.